És un instant. De cop, comença a existir una nova història, inèdita. Fins ara éreu vosaltres sols, les vostres expectatives, il·lusions, temors. Ara hi han les expectatives, les il·lusions i temors d'algú altre que us acompanyarà per sempre.

Aquest infant no és una imatge o una fotografia, sinó algú que us esguarda, que plora, que s'adorm als vostres braços... Aquesta presència torna sobrera cap comparació amb un ideal previ.

Abans que ho dictamini el jutge, us sabeu pares d'aquest infant. Observeu com n'és de diferent el vostre a la resta.

Passen tantes coses i tant gruixudes, que és difícil viure-les al mateix ritme que es produeixen.

Que l'infant reaccioni tirant-se als braços o girant-vos l'esquena depèn de molts factors. Ni una cosa ni l'altra prefiguren una acceptació o un refús.

L'infant està tant espantat o més que vosaltres. No l'atabaleu. La seva pell, la seva roba, són un embolcall que el protegeix; no correu a rentar-lo i canviar-lo.

Passa sovint que l'infant expressa una preferència exclusiva pel pare, o per la mare. Aquesta preferència pot allargar-se durant mesos i generar malentesos. Tingueu paciència.

Hi han explicacions perquè això passa. Particularment, penso que l'infant estableix un vincle més ferm i segur amb única persona que no pas amb vàries a la vegada (más vale pájaro en mano que ciento volando).

l'arribada >