Una persona sola, ho té més difícil adoptar?

I tant! Portar una casa o l’educació d’un fill, és més fàcil entre dos que no pas si ho ha de fer un tot sol o una tota sola. Per aquest mateix motiu, pot ser que els (les) sol sol·licitants sols (soles) rebin més propostes negatives d’idoneïtat.

Per què es demana un certificat d’idoneïtat als pares adoptius, i no als naturals?

Aquest infant que pot ser el vostre fill ja és un ciutadà i té a la vora persones adultes que se n’ocupen. El menor té uns drets (segons la normativa de cada país); la família del menor té uns drets sobre l’infant; l’estat exerceix la tutela... Hi ha un conjunt d’interessos i voluntats que cal respectar. L’Administració, que té la tutela del menor i que no té el gust de conèixer-vos, ha de tenir unes mínimes garanties de a qui entrega aquest infant.

Amb quin dret els equips de valoració entren en la intimitat dels sol·licitants?

Com es pot treure alguna conclusió sobre el suport familiar, sense parlar de les relacions amb els membres de la família? Com es pot obviar parlar de la mort d’un fill? Fins on convé parlar-ne? És el professional prou respectuós? El tema és molt delicat. No us ha de saber greu que es parlin d'aquestes qüestions, sempre que vosaltres i els professionals les tracteu amb cura i es respecti la privacitat.

Val la pena no dir segons què en les entrevistes pel certificat d'idoneïtat?

Vosaltres sabreu. Callar és un art, només equiparable a l’art de parlar: se n’ha de saber. Vull dir que si el tema és rellevant, possiblement sigui impossible obviar-lo: d’una o altra manera, apareixerà. Si creieu en el vostre projecte adoptiu, a què teniu por?

Se li pot estalviar a l'infant explicar-li detalls desagradables del seu passat?

Hi han històries molt dures. L'infant en sabrà alguna cosa o no, però el que sigui que hagi sigut, l'afecta. Si l'afecta, i no disposa de cap explicació (perquè no recorda o perquè experimenta la mateixa censura que vosaltres esteu temptats d'imposar) aleshores es genera un sentiment d'inseguretat i desconfiança. Si en pot saber alguna cosa (i la vostra actitud d'acceptació és decisiva) té l'oportunitat d'elaborar-ho i superar-ho. No saber no el protegeix de patir, al contrari.

Si adoptem, és per donar al nostre fill el millor. No n'hi ha prou amb això?

L’estimeu, tant o més que a un fill biològic. Accepteu la seva història. Molt bé. Fins aquí heu parlat vosaltres. Ara falta saber què en pensa el menor. Que no us importi de quin país sigui no vol dir que a ell no li importi tampoc. Que l'accepteu sense condicions no estalvia al fill de decidir si us accepta. Heu de comptar amb ell perquè ell pugui comptar amb vosaltres.